Exit the King

S'aixeca el teló sobre un estat a la cantonada del 69 rue des Archives, al Marais, París. Un lloc que és com una frontera, on s'acaba el vell món i comença el nou. Es pot veure la pàl·lida lluna descendint sobre les torres de Notre Dame al lluny. Un home i una dona estan en una perfumeria, envoltats de flascons. S'ha rendit davant d'un sobirà caigut i està condemnat a la destinació final. Ella és l'ànima nova, el nou rol, és desitjable i ha conquerit. Ella és la denúncia, un toc condescendent. L'aleteig de les seves pestanyes declara que ella és aquella l'hora de glòria de la qual ha arribat, amb un assecant d'olors a la mà.

La data és el 16 de novembre del 2019.

"- EXIT THE KING, un perfum per somiar amb l'entropia? Etienne, estàs divagant, finalment has perdut el cap. L'entropia no té res a veure amb el perfum.

- Sí Lola, has sentit bé. EXIT THE KING, un perfum per somiar l'entropia. No trobes que l'entropia és agradable?

- Enfilat al cadafal davant la guillotina, pronuncies aquestes tres paraules com un comiat del món turbulent.

- No hi ha res que puguis entendre, nena innocent. Es tracta de fer un perfum com un castell del Loira, un perfum que pugui elevar-se més alt que el castell de Blois, més alt que la terrassa on els darrers Valois van contemplar la posta de sol a la seva glòria. I després desaparèixer, morir, com per art de màgia abans de la caiguda. Amb el xiuxiueig d'un petó en el moment de la seva glòria, i després un humil retorn a una altra cosa. Un perfum de magnificència, amor i bondat pel nou món, i d'oblit dels vells i aclaparadors poders. Decididament xipre.

- Benvingut al nou món, vols dir?

- Sí Lola, sempre que sigui modern i eternament xipre com aquest perfum."